Xinet, una mica de dignitat!!

La festa major ha anat força bé... no en vull parlar gaire. El diumenge vaig tenir un petit atac d'angoixa i ahir també... no ha passat res especialment... Diumenge va fer un any que el Didac va marxar de casa definitivament... va fer un any de tot plegat; però la veritat és que gairebé no hi vaig pensar en tot el dia (de veritat, us ho prometo!!). No sé... suposo que deuen ser dies que em costen una mica més i que se'm talla l'aire i em quedo allà... sense saber ben bé què fer... fins que em dic: Va Esther!

Hi ha coses, però, que desperten el meu somriure. I tot i que sigui jugar amb una pobre víctima innocent (innocent en aquells moments eh!!) gaudeixo com una enana! L'altre dia vam agafar al pobre Xinet i el vam soterrar mentre dormia sota un munt de ninos i coixins... quina calma que em dona aquest xin! Pots fer amb ell el que vulguis. A mi, a part de jugar amb ell, m'agrada agafar-lo i sentar-lo a la falda, com si fos un nen petit. Ell es queda allà mirant al seu voltant mentre jo li toco la panxa (quin bé de Déu de panxa!). Doncs avui li dedico el post a ell, el meu Xinet, que per molt que diguin jo sé que a qui més s'estima en aquest món és a mi.



Estic segura que havia sortit abans, però per si de cas, és el gat que viu a casa la mama. Pensava que em moria sense ell quan vaig independitzar-me... que ell deixaria d'estimar-me... si, si, la meva por a perdre de sempre... Però amb el temps he descobert que encara que ja no visqui a casa ve a buscar-me igual i em fa mimis igual!
Xavi, et vaig dir que sortiria!!

Peter Pan

A veces gritas desde el cielo, queriendo destrozar mi calma...
Cuando te marches creceré... recorriendo tantas partes que olvidé.
Es el momento de crecer... que Campanilla te cuide.

Vull remuntar

I tant que tinc dret!

A dir el que sento, i més si és veritat.
A no deixar que em diguin barbaritats, perquè m'he de fer respectar.
A fer el que em surti quan em surti.
A ser jo mateixa, peti qui peti.
Perquè les DECISIONS DE LA MEVA VIDA LES PRENC JO, i només jo.

Aquest cap de setmana és la festa major de Lleida. Hi esteu tots convidats!!!

La foto és del pati de l'insti fa molts pocs dies. Era un arc de sant martí doble!

No tenim dret

No tenim dret a jutjar als altres.
No tenim dret a maxacar als que ja no volen formar part de la nostra vida.
No tenim dret a exigir respostes a preguntes que ja no debem fer.
No tenim dret a dir que no ens semblen bé actituds que nosaltres no faríem mai. No tenen perquè ser dolentes.
No tenim dret a maltractar, per molt mal que ens hagin fet, per molts difícils que ens hagin posat les coses.

Ni jo tampoc, jo tampoc tinc dret a fer-ho.

Ell té la seva vida, amb parella o sense, amb nena o sense, amb plans o sense... és igual amb què... el que està clar és que és sense mi. I jo no tinc dret a exigir respostes... per molts anys que haguem estat junts.. per molt que em costi "a mi" sortir endavant sense ell (o sola, simplement).

Avui ha estat, crec, un dels pitjors dies des de que em va tornar a deixar. Avui he tocat fons... i li he dit coses que no li hauria d'haver dit.




es mejor dejarlo atrás...

L'Obi està malalt

Ahir vaig haver d'anar al veterinari... per segona vegada aquesta setmana l'Obi s'havia fet pipi al meu llit... Estava desesperada. Em van dir que té ANSIETAT... si, igual que la tata... ja som dos. M'han donat un spray de feromones i algunes tàctiques per evitar que ho torni a fer... Aquest matí s'ha fet pipi al rebedor de casa. Ja no sé què fer.. Estic per ell tot el que puc. Puc dir que ell és una prioritat a la meva vida, no sé què més fer-li o què donar-li... si em falla això si que ja no sé com agafar-ho... La veterinaria em va dir que havia patit molts canvis en poc temps i que això li sortia ara amb aquesta crisis (va tornar a marxar el Didac, el canvi de pis, el meu canvi d'horari, el fet que jo no estigui al 100%...)

Avui ja tenia mal dia... Massa dies sense rutina, tot i passar l'aniversari bastant bé i ahir a la nit vaig tenir sopar amb amics i vaig estar super a gust. Aquest matí ja tenia bajón... suposo que és normal també sentint-los riure per tot el replà a casa seva... I pensar que m'ho he buscat jo...

Algú sap alguna solució per calmar a l'Obi?

Em feliciteu?

Avui faig 27 anys. Si, és el meu aniversari. Just abans de bufar les espelmes desitjaré no sentir-me tan sola… que sigui un aniversari tranquil i que em senti forta durant tot el dia, que no em desmunti trobant a faltar allò que he tingut al meu costat durant tants aniversaris… Cada espelma serà un desig de força, de petons, d’abraçades, de tranquil·litat, de carícies, de serenor, d’energia, d’il·lusió... Quin me’n doneu vosaltres? Us en podeu repartir uns quants d’aquests si voleu...

Felicitats Esther, sigues forta i gaudeix del dia, per molt que et costi.

Sol, solet

Ja fa calor. Cada dia em desperta el sol que entra pel balcó de l'habitació. Es cola dins i ens fa obrir els ulls obligant-nos a aixecar-nos, a mi per estudiar i a l'Obi per fer dolenteries (avui n'ha fet una de grossa... no la vull recordar...). Em desperto amb la calentoreta de la primavera, un solet que em permet estendre la roba a fora a la terrassa. M'encanta... la roba eixugant-se amb el sol i l'airet del matí. Per fi. Ahir em van venir ganes de fer canvi de roba a l'armari. Estava farta de veure-hi els jerseis de llana cada cop que obria la porta... ja em feien angunia. Així que em vaig enfilar a l'escala i vaig recuperar les samarretes de tires, les de màniga curta, les faldilles, els vestits... Vaig amagar tota la roba d'hivern, que tan m'agrada baixar al setembre i que tan odio quan comença la primavera... Ara obro l'armari i està a petar de samarretes de tots els colors, què bé. És hora de deixar estar les bufandes, els mocadors que durant tants mesos em tapen el coll i avui per fi ja ha vist la llum... La primavera ja està aquí per mi també. I espero que igual que els jerseis de llana estan allà tancats, també hagi tancat amb ells els records que tan m'angoixen... que quedin en l'oblit... els jerseis fins que torni el fred i els teus records, la teva absència, ja per sempre... que s'ho mengin tot les polilles!!!! Si cal, ja em compraré roba nova...

Espero poder tancar ben tancats tots els records, totes les angoixes... que si ja estàs amb una altra fa tant temps que et vagi bé, que siguis feliç... que jo també vull ser-ho.

M'han dit un parell de vegades aquest cap de setmana que m'oblidi de tu, que sóc molt bonica per estar penjada de l'angoixa i el malestar.... perquè ara només em provoques això... i no ho vull... per donar-me això... que s'ho mengin les polilles!!!!!

Sant Jordi

Els meus nens preferits van preparar ahir haikus amb mi a l'hora que ens tocava informàtica. Vaig voler fer alguna coseta amb ells per sant jordi i després vaig estar una bona estona imprimint-los en fulls de colors i penjant-los a la paret de la seva classe. Va ser super xulo.

Aquest matí he passejat entre llibres per la rambla Aragó plena de raigs de sol i de gent. Entre llibres, roses, rialles i llàgrimes... he donat la meva volteta de rigor per les parades, he comprat dos pans de sant jordi (dels que en congelaré part, perquè són enormeees!, i així el mes que ve encara en tindré!), he comprat la rosa a la mama. M'he regalat l'últim llibre del Jorge Bucay... potser ara també m'ajudarà. He anat a la botiga de còmics (m'hi he passat casi una hora!). La Esther m'ha recomanat Persépolis de la Marjane Satrapi (de la que ja havia gaudit amb Bordados) i m'he quedat també un manga que vaig començar... vaig deixar... i ara hi torno. Gracias Esther, por la complicidad... por hacerme sentir bien y ayudarme a escoger mejor!

Avui és Sant Jordi. Estic sola. Estic trista, però estic bé. M'he trobat un antic "amic" (va ser més que un amic...) i em xerrat casi una hora. Vells records que m'han vingut al cap i m'han fet veure que no només hi ha estat el Didac a la meva vida i que no només hi estarà ell en un futur.

Feliç sant jordi a tots, molts llibres, moltes roses i moltes il·lusions en aquesta diada. Per mi dels millors dies de l'any, per no dir el millor. I un gràcies per la Kentuta que m'ha regalat una rosa i m'ha fet plorar com una tonta. Gràcies bonica... perquè un dia vam estar les dues on ja no es podia caure més abaix... i veure't ara fa que m'animi a veure que hi ha sortida i que es pot tornar a somriure.

Nosotras

Clara, como me dijiste un día, la vida nos va enviando señales para que levantemos la cabeza de golpe y nos demos cuenta. A veces no queremos levantarla tan deprisa... y como dicen muchos "nos revolcamos en la mierda" (suena mal, lo sé, y una señorita no debería decirlo!), nos lamentamos, no queremos sonreir por nada, no salimos del agujero... Pero si levantamos la cabeza vemos que hay gente que nos sonríe, que ha vuelto a salir el sol, que hay alguien que te dice te quiero todos los días (hay que perderlo para echarlo de menos...) y que seguimos vivas... Vivas para sonreir, qué digo sonreir! para reir a carcajadas!!! Para enfrentarnos al mundo exterior sin escudos y decir un: qué pasa! a todo el que se ponga en nuestro camino... a todo!

No dejes que nada desmonte tu integridad, tu interior, tú misma eres lo más importante. Así que arriba ese ánimo, sé que ha sido un mes duro en cuanto a coches para los dos... Hemos encadenado un accidente tras otro entre la enfermedad de Xavi... supongo que para que él no tuviera todo el protagonismo! Ahora toca que miremos adelante, que sonríamos al mundo y que nos lo comamos con patatas! Te envío un "aquí estoy" para todo lo que necesites.

Hoy tengo mal día, fatal... parece que la lluvia se haya apoderado de mí... pero no quería dejar pasar más días para dedicarle un post a Clara, una hadita llena de sensibilidad que ha aparecido en nuestras vidas.

La soledad

Cuando llegues -si tienes que llegar- entra sin hacer ruido. Usa tu propia llave. Di buenas tardes, di buenas noches, y entra. Como quien ha salido a un recado, y regresa, y ve la casa como estaba, y lo aprueba, y se sienta en el sillón más cómodo con un lento suspiro. Abre cuando llegues, si quieres, la ventana a los sonidos cómplices de fuera, y a la luz, a la favorable intemperie de la vida. El tiempo en que no te tuve dejará de existir cuando tú llegues. Todo será sencillo. Como una rosa recién cortada, se instalará el milagro entre nosotros. No habrá nada que no quepa en mis manos cuando llegues. Tornasoladas nubes coronarán el techo de la alcoba.

¿Dónde están mis heridas?, me diré…

Pero escúchame bien: llega para quedarte cuando llegues.

Antonio Gala

Eso si, llega para quedarte cuando llegues... no hay prisa... no me importa aprender de mí en esta soledad... me irá bien... pero si tienes que llegar, no juegues conmigo, quédate a mi lado.
La semana que viene san jordi... y el día 1 mi cumple... vienen días duros... ya estoy asustada... pero seré fuerte, estaré bien.

PRESENTE

Si le preguntan a un vedantín:

-¿Y qué hago con mi tristeza?

Él les responderá:
- PRESENTE! Vive el presente.

Sesha

(tengo un cartel con estas palabras colgado en la nevera desde el domingo)

Este fin de semana he podido escuchar las sabias palabras de Ivan. El pasado, pasado está... no puedo hacer más por él... y el futuro todavía no está aquí... Así que lo único que nos queda es vivir el PRESENTE, estar atento a cada cosa que hacemos, es la única manera de sobrellevar los malos momentos...
Gracias Ivan.

Ja tenim maduixes!

Aquest matí he descobert amb el Obi que la nostra maduixera ja té TRES MADUIXES!! Estem super contents. La gent ens deia que era molt poc probable que ens en sortissin... però avui ja en tenim tres... potser vol dir que les coses començaran a anar bé... la setmana no massa... Però estic segura que el naixement de les maduixes ens indica alguna cosa, estic convençuda!!

Refer la vida...

Il·lustració: Marta Chicote.

Si plores, plora

fins que les llàgrimes se't petrifiquin.

El dolor és una agulla a la pupil·la

injectant-te les llàgrimes

que has vessat.

Txema Martínez

Aquesta setmana m'ha trucat. M'ha dit que ja està amb algú... que la vida continua i que jo he d'aprendre a sortir endavant com ho fa ell... Ja riu amb algú, s'emociona, tremola per algú, mil sensacions que ja no són per mi... I sé que molts hem direu que ella correrà la mateixa "sort" que jo d'aquí un temps... però mentrestant està gaudint del que jo trobo a faltar. I és que pensant-ho bé... el que a mi em té angoixada és la soledat...

Però avui una molt bona amiga, aquella que sempre hi és i ja us he parlat altres vegades, la Esther; m'ha fet obrir els ulls i despertar del meu somni. Perquè no puc esperar sentada a casa, plorant, a que vingui un príncep blau, no puc pensar que un dia despertaré i ja no estaré angoixada, com per art de magia... He de lluitar per a que passi, per a no sentir-me sola... i sobretot, com has dit Esther, deixant-me ajudar i no posant traves entre la gent que vol estar al meu costat i jo mateixa... Gràcies i perdona'm per tot.

No en surto

Dimecres vaig arribar a Oliana de miracle, segons el mecànic del poble. Vaig pujar fent una força brutal per agafar el volant que tremolava a lo bèstia i va resultar que tenia una roda de la que sortien ferros i tot ja... vaja... em va posar la de recanvi i vam quedar que demanava les dues rodes i que li portaria el cotxe el dijous al matí abans d'entrar a classe...

El dijous em vaig aixecar d'hora i vaig agafar el cotxe tranquila perquè sabia que durant el matí el problema de les rodes estaria solventat. Abans d'agafar la sortida de Balaguer... anava pel carrer d'accelaració de la autovia, la de davant va frenar, jo vaig clavar frenos darrera i quan es va apartar em va aparèixer la cara aterroritzada d'un gos, blanc i enorme, que em mirava amb els seus ullets negres... i tot va passar molt ràpid... tenia un cotxe al costat, no podia fer cop de volant, me'l vaig emportar, va sortir volant, vaig cridar, vaig plorar molt... però vaig seguir pensant que el cotxe estava bé.. fins... que es comença sentir soroll de líquid, i s'encenen les llums.... i pares i veus el paracops partit per la meitat, la matrícula desfeta... i tot banyat en sang i pèls... S'obre el capó i està xafat el ventilador, el radiador, l'aire acondicionat... i ....

Ve la grua... una grua de 18 anys portada per un noi del que ja sé part de la seva història... em porten a mi i al petit fins a Lleida una altra vegada. Amb tot això a l'institut ja vola la notícia. Tardo ben bé dues hores en arribar... el viatge a més es fa etern i hi ha moltes estones que en la meva ratllada desconnecto i deixo d'escoltar-lo... mentre truco a la família...i no us enganyaré... el truco a ell... que no l'agafa i que em truca poc després... no em tranquilitza... està fred i no entén que estigui nerviosa... el trobo lluuuuuuuny....

Un cop al taller em diuen que segurament ha afectat a la culata del motor... jo no entenc res de mecànica però pel que diuen com a mínim uns mil euros i si hi ha el mal que ells es pensen... que compti cap a munt... d'això si que n'entenc...

Un dels mecànics em porta a casa. La nit és horrorosa... tanco els ulls i no deixa d'aparèixer el gos blanc i no deixa de mirar-me... Truquen a la porta i és "ell"... per dir-me que "ha passat perquè no anava atenta, que canvii el cotxe i ja està, que no enten el per què de plorar i està malament... que ell torna a marxar de cap de setmana perquè ja ha refet la seva vida, i que jo no ho faré mai perquè no aixeco cap i ja fa un mes que va passa tot..." No, no em va ajudar gens....

Divendres al matí em diu el mecànic que té un cotxe per deixar-me. Estic salvada, ja puc pujar a Oliana. Però per sorpresa meva... és un Fiat Seiscento... amb el que tot just arribo bé a Alcarràs... Passo la tarda amb el Xavi anant de concessionari en concessionari... fent números per comprar un cotxe...

Aquesta setmana, segons els mecànics, he tingut dos miracles en els que he salvat la vida... serà una senyal de que ja toca canviar de cotxe? serà una senyal de que he de veure que tinc la vida per davant? No ho sé, però estic ben tocada... M'ha faltat un recolzament que abans tenia i ara s'ha convertit en "res"...

No m'en surto... no estic bé i això m'ha deixat ben ensorrada... per què havia de matar-lo? què hi feia un gos a l'autovia? per què m'ha destrossat el cotxe? per què he d'estar tan sola en aquests moments? No m'en surto.

Il·lustració: Marta Chicote.

Adiós, Harry!

Las aventuras de Harry han terminado. Anoche acabé con Las Reliquias de la muerte y con ellas salí para siempre del mundo mágico. Realmente para mí ha sido el mejor libro, lleno de emoción, de sentimientos, de lucha, de todo! Ha conseguido hacerme llorar, estremecerme, reir, levantarme del sofá emocionada, disfrutar como una loca vaya!
Junto con el final de las historias de Harry Potter llegó el final de las vacaciones. Y cómo ha sido lo normal en mis vacaciones acabé llorando. Deseaba con todas mis fuerzas avanzar la historia, saber qué pasaba... pero al mismo tiempo me daba pena ir acabando con sus hojas porque sabía que era el final para siempre de mis niños... Pero el tiempo no se para y tal y como iba llegando al final y saboreaba cada página, me iba dando cuenta de que se acababa. Y así fue. Genial, pero el final de los finales.

Con ese final, com ya he dicho antes, también se acabaron las vacaciones, menos mal. Han sido unos días horribles... Me he encontrado sola, muy sola, tremendamente sola. Y me ha hecho darme cuenta de que había vuelto a montar mi vida con él y sin él me falta todo. Poco a poco voy dándome cuenta de las cosas... y aunque siga sintiéndome muy sola sé que algun día volveré a estar bien. Él sigue con su vida, ha estado de vacaciones diez días fuera... y parece que yo no sé continuar con la mía... tal vez la haya perdido en el camino...

I els colors? On són?

Us vaig dir una mentida

Il·lustració: Cahty Delanssay.

Recordeu el post YO del 5 d'octubre de 2007? Doncs era mentida... no l'estimava més a ell que a mi... perquè em sento perduda, més sola que mai... el trobo a faltar... no deixo de preguntar-me què estarà fent ... i és que estic segura de que el seu cor ja deu estar ocupat... Ja deu tornar a emocionar-se i a sentir... i jo aquí arrossegant-me i segura de que mai trobaré a ningú... per què encara que em diguin que l'amor de la meva vida ja és viu i que volta pel mòn... jo crec que potser si que volta, però qui sap si està a Austràlia buscant cangurs... Restaré sola, per sempre... ho veig, ho noto... ho sé.

EL DESAYUNO

Me gusta cuando dices tonterías,
cuando metes la pata, cuando mientes,
cuando te vas de compras con tu madre
y llego tarde al cine por tu culpa.
Me gustas más cuando es mi cumpleaños
y me cubres de besos y de tartas,
o cuando eres feliz y se te nota,
o cuando eres genial con una frase
que lo resume todo, o cuando ríes
(tu risa es una ducha en el infierno),
o cuando me perdonas un olvido.
Pero aún me gustas más, tanto que casi
no puedo resistir lo que me gustas,
cuando llena de vida te despiertas
y lo primero que haces es decirme:
"Tengo un hambre feroz esta mañana.
Voy a empezar contigo el desayuno"

Luis Alberto de Cuenca

La Montse, una companya de l'insti, m'ha regalat fa ben poca estona aquest poema. No l'havia llegit mai... M'ha deixat sense cuirassa a la sala de profes... he plorat i he hagut de marxar a protegir-me... He intentat que no se'm noti res del que estic passant... Ho saben tan sols dues persones del centre... però hi ha moments en què la forta Esther també es desfà... i ella, la Montse, m'ha dit: Amb lo guerrera que tu ets, Esther!
I tantes guerres que he de lluitar...

Shaolin i Wudang. La otra cara de la China.

Ahir a la tarda vaig viure un espectacle inoblidable. Van ser dues hores d'emoció moooolt intensa i per una estona vaig poder treure'm del cap totes les preocupacions i només vaig gaudir d'ells.

Us deixo un fragment que explica molt bé qui son:

"Las escuelas Shaolin (vestidos de naranja) y Wu Dang (vestidos de blanco), en apariencia muy diferentes, son dos manifestaciones de una misma filosofía, nacida de la mística budista de la antigua China. Mientras que los monjes Shaolin se basan en formas de Kung-Fu, meditación zen y concienciación corporal para controlar su energía, los monjes Wu Dang desarrollan las artes marciales incorporando las teorías del ying-yang, el Tai Chi y la cosmología taoísta (del agua, la tierra, la madera y el oro).

En el espectáculo juega un papel muy importante la música, de The Ying Yang Orchestra."

Extraído de Nosotras.com

Vaig veure com realment la connexió que tenen entre cos i ànima és brutal, els fa ser capaços de tantes coses... envejable realment. Cada día dediquen el matí a la meditació i la tarda als entrenaments. I és increible perquè vaig sortir d'allà creient de debó que volen!!

No sabeu el que us heu perdut per no venir Xavi... jo encara tinc la pell de gallina! Em va ajudar a passar el dissabte que tan dolent estava sent. Els caps de setmana són horrorosos... no els puc soportar... ploro més, em sento més sola i tinc un neguit que m'ofega... Ara vaig a votar i a comprar floretes per la terrassa. Avui faré de jardinera!

It must have been love

It must have been love but it's over now.
It's all that I wanted, now I'm living without.
It must have been love but it's over now,
it's where the water flows, it's where the wind blows.

Novetats

No tinc internet a casa. A l'insti vaig de cul perquè són exàmens aquesta setmana i la que ve ja tinc avaluació del segon trimestre... A part hem de fer un projecte per l'aula oberta (els meus nens!) i ha d'estar enllestit per la setmana vinent...

Ja veieu... enfeinada del tot. Des de dissabte dormo al pis nou. Ja és la meva llar. M'hi trobo bé. Ha quedat xula. No he fet fotos perquè encara hi tinc caixes pel mig. L'Obi va tenir una entrada triomfant... el pitjor va ser ficar-lo al transportin... encara porto les mans mig envenades... Em va fer mal... Va estar els dos primers dies amagat a sota el sofà, sota el videt... Però ara ja ha fet seva la butaca. Malgrat que li molesti o es quedi alucinat quan sent les portes del veïns, puc dir que... ja és el rei de la casa!

Respecte al veí... vaig fent. Tinc dies de tot, no negaré que el trobo a faltar, però a diferència del mes de maig ara tinc una feinada de por i també estic il·lusionada amb la casa nova. De totes maneres hi ha dies en què no puc evitar pensar-hi i és llavors quan m'enfonso i sembla que no pugui sortir endavant sense ell... Però sé que puc.

En quan pugui faré fotos de casa i les penjaré. No us oblido i no tanco, així que no marxeu del tot!

Sin un quiebro en tu voz me dijiste adiós...

Si supieras cuanto tiempo gasto al día para no pensar en ti...

Hoy he estado pensando en cómo estaba. La verdad es que me he dado cuenta de que el Didac que echo de menos no existe... ya hay gente que me ha dicho que lo he inventado yo. Ayer hablando con él me di cuenta de que ya no es el mismo que yo creía que era... o es ahora que veo que no es "mi Didac", ahora es "su Didac"... aún me entristece más...

Segueixo aquí...

Per què serà que hi ha persones que ens valorem tan poc? Que sembla que no ens estimem... Continuo en estat de xoc...

Estic fins als topes de feina a l'insti, preparant exercicis de repàs, exàmens finals per la setmana que ve... i tinc un mal de braços brutal (com diria l'amic Basté al Món a RAC 1!) de carregar caixes... primer omplir-les, carregar-les al cotxe i pujar-les al pis...

Estic cansada de fer trasllat i ... armari que obro... continua estant ple! La de coses que es poden acumular en 3 anys... la de records que poden arribar a sortir i la de mal que poden fer ara... No, no estic bé... el trobo a faltar una barbaritat... m'agradaria tant poder compartir tants i tants moments amb ell cada dia... i si, em tinc a mi, el més important... però m'agradava poder-ho compartir amb ell...

El que he d'aprendre és a acceptar el que em ve, no puc lluitar contra això ni puc esforçar-me en entendre-ho. He d'acceptar i continuar, per molt mal que faci, per molt que pesi...

La bombolleta tanca

Ja no puc escoltar-la altra vegada... Ahir em va deixar el Didac... sóc massa depenent, no tinc una vida a part d'ell, només penso en fer les coses amb ell... tinc massa por a tot... Estic enfonsada, perquè havia tornat a confiar, perquè ho hauria tornat a donar tot per ell... perquè l'estimo amb bogeria... Per això mateix tanco el blog, perquè no puc treure el que sento, perquè no vull ferir-lo i no vull no poder expressar com em sento realment... Més sola que mai, més trista, més ensorrada, més perduda, més decepcionada de tornar a perdre els meus somnis... però ell no vol estar amb mi i com ja vam dir una vegada per aquí... no es pot obligar a ningú a voler estar amb un altre, no es pot obligar a ningú a il·lusionar-se per una vida plegats, no es pot voler formar una família amb algú que no ho vol... no es pot. I ho passaré malament... perquè no es pot deixar d'estimar d'un dia per l'altre... a més que no tinc ni els mobles muntats... no he tingut temps ni a instal·larme a la casa nova... ni a veure com funcionava la vida de veïns... Ja està acabat.
Et trobaré molt a faltar nene... ja et trobo a faltar.

Gràcies a tots els que esteu al meu costat i els que ja sabíeu de l'assumpte i m'heu donat suport. Qui sap, potser algun dia torno a somriure i a ser feliç i torno per la bombolleta a explicar-ho... ara no. No tinc forces... les he perdut totes...

Yo no quiero...

Hi ha dies que...

Il·lustració: Yuko Shimizu.

Res més a dir. No diuen que moltes vegades: una imatge val més que mil paraules? I que milions d'elles també...

colooooors!

Us presento els colors de la meva casa nova! El diumenge va venir el meu estimadíssim papa per pintar-la. Com podeu veure, a part de la companyia de la Lili (que ens va ajudar molt també!), va venir el Xavi després d'haver dormit dues hores... És el que té sortir de festa el dia abans de currar! Però estic super contenta perquè ha quedat de somni!!! El dissabte que ve acabarà el meu papa, mentre nosaltres carreguem al ikea. Aquí teniu les fotos!

Alfombra verde de los Goya

Tengo las fotos de los pintores de ayer (entre ellos ya, la encintadora!). Pero hoy como ya es costumbre desde hace unos cuantos años, llega mi entrada frívola después de la noche de los Goya. De las películas nominadas tan sólo había visto El Orfanato, por lo tanto no puedo opinar al respecto. Pero como cada año, esta es la alfombra roja para ir preparándonos a la de los Oscar.

Estos son mis escogidos y por los que podéis votar!

Encuesta: ¿Qué vestido es el más bonito para ti?

Encuesta: ¿Qué vestido es el más bonito para ti? - RESULTADOS

La meva casa nova!!

En un altre moment us explicaré més cosetes del llarg dia d'avui. Ara us penjo les primeres fotos de la meva nova llar, per a que per fi la conegueu! Estic esgotada... nervis, presses... mil sensacions que encara estic paint... ara em vénen quatre dies de festa per aprofitar a tope amb el pis. Demà us explico més. De moment aquí el teniu!

El finde pintem, així que en poques hores tindreu les fotos amb més colors!

Fa ben bé un any d'aquestes imatges. M'han vingut al cap i he pensat en penjar-les per a que torneu a veure al meu petit en moviment. Demà és el gran dia. Signo la hipoteca nova i tindré les claus del meu pis. Me'n moro de ganes. Ja tinc la bateria carregant perquè en quant sigui meu me'n hi vaig corrent!
Demà també venen els inspectors a l'insti a mirar les programacions de tothooooom. Imagineu... jo que no en tenia cap de feta (de les cinc!)... porto una setmana que fa por... ja estan totes.
Per acabar la setmana el dissabte tinc cinc hores de curs per les opos... poques ganes que en tinc... però penso que dilluns i dimarts tinc festa i se'm passa tot. És carnestoltes i allà fan festa grossa! Benvinguts dos dies de descans de cotxe!

Per cert... on déu amagar les pilotetes d'espuma?? he perdut el compte de les que li he comprat... sempre la mateixa que és la que més li agrada, però als dos dies està desapareguda...